En les diferents construccions de la nostra ciutat que formen part del nostre llegat arquitectònic, monumental i artístic, apareixen gravats aquests signes dels picapedrers en una gran varietat, la qual, naturalment, depèn de l'època de la construcció, ja que al ser diferents els operaris que hi van intervenir, diferents són els signes que hi van deixar. Tal vegada, aquests signes, que són diversos com tot seguit veurem i del molts tipus, no responen a cap orientació ni posició determinada, i poden, doncs, aparèixer tant en la part inferior de qualsevol construcció com en les parts més superiors com són les cúpules, arcs i voltes, i en qualsevol situació hi apareixen repartits sense cap ordre aparent, al temps que en podem trobar gran multitud en un petit espai, o un o cap en grans zones de parets de grans dimensions.

Els signes no tots són visibles, ja que poden quedar a la part oculta del bloc de pedra o, com ei cas que ens ocupa, es poden trobar en blocs situats a gran altura i per tant no ha estat possible la seva localització.

Aquests signes, malgrat algunes opinions, no són necessàriament elements decoratius del bloc o de la construcció de la qual formen part o en la qual estan incorporats, sinó que el seu origen esta precisament en una marca que cada picapedrer feia per tal de poder identificar la pedra que va tallar i justificar d'aquesta manera el seu treball per tal de poder reclamar tal vegada el corresponent sou pel treball realitzat, si bé per a altres estudiosos aquestes marques estan realitzades segons 'l'art sagrat', concretament són aquells signes que l'arquitecte del temple de Salomó va transmetre als iniciats per indicar els coneixements de l'arquitectura i els secrets de la construcció; per a altres obeeixen a símbols hermètics. Segons aquests autors, és interessant observar una similitud prou important entre els signes lapidaris i els gravats prehistòrics i el seu significat, ple d'un alt contingut simbòlic. Per a altres estudiosos de l'art, aquests signes també es posaven tal i com s'ha demostrat, per indicar la posició i situació del bloc de pedra, on concretament havia d'anar i de quina manera s'havia de posar i encarar en la construcció corresponent.

Alguns signes de pedrapiquers de Santa Maria en els diferents
blocs de pedra de les seves naus i de les seves capelles

Segons aquesta opinió, doncs, els picapedrers i els constructors de l'edat mitjana haguessin pogut aprendre aquestes tipologies o figures dels signes prehistòrics i, fonamentalment, els podien haver utilitzat pel seu contingut i significat simbòlic, del qual, a propòsit de determinats signes de Santa Maria, tot seguit parlaré en aquest escrit.

Pel que fa a les seves dimensions, cal dir que són desiguals, si bé els diferents signes dels diferents edificis cerverins van aproximadament dels quatre centímetres als quinze, i tots ells, en definitiva, es poden classificar dintre d'uns esquemes fonamentals com son el cèrcol, el quadrat, el triangle i l'espiral. Fora d'aquests se'n troben altres dels quals en el edificis cerverins no hem trobat cap mostra, com són aquells que reprodueixen animals o altres elements com les eines empleades per fer treballs, fonamentalment els treballs de picapedrer, com el mall, que per cert, sí trobem reproduït a Santa Maria. El cert és que, siguin com siguin les seves formes, les seves dimensions, per a la majoria d'estudiosos d'aquests signes, representen la 'clau' precisa per entendre la construcció feta i el seu significat profund.

Bé, serveixin aquestes paraules com una introducció necessària a l'hora de parlar d'allò que veritablement ens interessa en aquest escrit i que és donar a conèixer aquells signes de picapedrers que figuren en el temple de Santa Maria, i és necessari recordar a l'efecte, un primer treball fet, i al qual tot seguit ens referirem, per Joan Tous i Sanabra, que es va publicar a la Miscel·lània cerverina número 1 (pàgines 19 a 38), però abans de fer-ho s'ha de fer esment a les lògies de constructors de l'Edat Mitjana.

Els gremis de constructors de l'Edat Mitjana i els signes lapidaris

Des del segle XI i XII i, especialment durant el segle XIII, es produeix a tot Europa una ànsia constructiva irrefrenable. És en aquest segle on s'edifiquen unes de les obres arquitectòniques més monumentals del nostre temps: les catedrals. Aquestes construccions, i tantes altres de caire religiós, les duien a termini diferents fraternitats -tant romàniques com gòtiques-. Cadascuna d'aquelles estava integrada per veritables especialistes coneixedors dels més íntims secrets de la construcció. Secrets que solament es transmetien a iniciats prèviament preparats a l'efecte.

Aquests gremis de l'Edat Mitjana estaven reunits a les anomenades lògies, les quals es regulaven i es regien per estatuts propis. Eren veritables escoles de transmissió de la tradició i secrets de la construcció. Eren els caus del coneixement de l'art sagrat, inaccessibles als no iniciats, i eren precisament els que formaven part de les mateixes, és a dir, els 'companys', els quals van deixar el seu senyal -signes lapidaris- en els diferents edificis militars, civils i, fonamentalment, religiosos on van intervenir, i van fer-ho com un mitjà no solament per transmetre els coneixements adquirits sinó també per deixar rastre de les diferents lògies que van intervenir-hi.

Santa Maria

Els signes lapidaris que trobem en aquest temple són molt variats, com podem veure amb la mostra d'alguns d'ells que reproduïm en aquest escrit i que al seu dia ja van estar en un primer moment inventariats en el treball de Joan Tous, abans esmentat, i que aquí únicament em limito a completar i, a més, analitzar el profund significat simbòlic d'algun d'ells com tot seguit veurem.

Com podem observar en la seva reproducció, aquests signes són variats i són bastants, cosa que no és d'estranyar tenint en compte les dimensions del temple i que, malgrat les diferents èpoques i períodes de la seva construcció, fa pensar en la quantitat de picapedrers que van intervenir-hi.

Alhora s'ha de tenir present respecte a Santa María, que les pedres per a la seva construcció van ser aprofitades en un primer moment de les runes d'altres construccions de la nostra ciutat, de tal manera que no necessàriament els signes que apareixen son dels constructors que van intervenir a Santa Maria.

Tot seguit passem a analitzar el significat simbòlic, concretament de quatre signes del temple de Santa Maria. Aquests quatre signes son els que podríem referir amb les següents identificacions: 'l'alfa, l'omega i el rombe', 'l’esvàstica', 'la pota d'oca' i l'ouroborus o la serp que es mossega la cua'.

Els dos primers els trobem reproduïts a la capella del Bon Jesús, abans capella de Sant Mateu, que és la capella de petites dimensions que esta situada concretament just a l'entrada de la capella del Santíssim Misteri a mà esquerra, i que avui esta sota l'advocació de la Mare de Déu del Pilar. Els altres dos signes els trobem en una columna del temple, concretament a la columna inclinada que hi ha mes a prop de la capella del Santíssim Sagrament, gairebé just davant de la mateixa, és a dir, la primera columna a ma dreta que trobem si entrem a la Parròquia per la porta d'occident.

Abans de passar a la seva descripció, vull mencionar un fet prou significatiu com es que dos d'aquests signes que tot seguit veurem es re-produeixen constantment en altres temples de diferents indrets de l'estat espanyol i, en particular, he posat especial atenció per analitzar el seu significat simbòlic a les explicacions donades per Àngel Almazán i els escrits fets per A. de la Nuez Caballero.

La circumstancia de referir-me a aquests signes malgrat el gran nombre que en trobem al temple, es degut a l'especial coincidència que siguin justament uns signes que no solament es reprodueixen en altres temples en gran mesura com ja he dit, sinó també al fet conseqüent de tenir els mateixos un alt contingut i significat simbòlic del qual tot seguit veurem una primera aproximació, sense entrar a fons en el seu extens contingut.

'L'alfa, l'omega i el rombe'

Ens diu A. Almazán que una possible interpretació d'aquest signe que és reprodueix a la foto i que ens recorda dos bes baixes creuades és "...que amaga una alfa (A) i una omega (W), i son aquestes lletres en el cristianisme les que expressen el principi i la fi de la creació divina, a part que representa el Crist Senyor del temps, Pantocràtor i Cosmocràtor de l'Evangeli de sant Joan quan ens diu: Jo sóc l'alfa i 1'omega; el principi i la fi de totes les coses..."

En el gràfic següent trobem ressaltades i detallades les dues lletres i la figura esmentada, que reproduïm de la mateixa manera com ho reprodueix l'autor citat: Signe de Santa Maria Alfa Omega Rombe.

Signe de Santa Maria             Alfa                          Omega                     Rombe

Com he avançat, aquest signe gairebé amb les mateixes proporcions el trobem reproduït en un lloc d'alt contingut simbòlic com és el temple de Sant Bartolomé de Ucero (Soria), edificat pels templers durant el primer quart o terç del segle XIII.

Respecte al rombe, ens diu el mateix autor, a banda d'interpretacions simbòliques i cites d'altres autors, que fonamentalment és un símbol creador femení; és la matriu de la vida. És, en definitiva, una abraçada entre el cel (ascendent) i la terra (descendent), si bé des del punt de vista corporatiu, és a dir, com a signe de picapedrers, el seu significat es correspon amb la pedra filosofal o pedra angular que corona totes les construccions.

Signes de Sant Joan

Una altra representació de l'alfa, l'omega i el rombe

 
Tanmateix, el rombe el trobem en un altre signe corporatiu del mateix temple de Santa Maria i, casualment, justament també a la mateixa capella avui de Nostra Senyora del Pilar, que reproduïm per fotografia. En aquest signe que aparentment es una 'A', igualment trobem com dic el rombe, i el vull destacar, ja que el mateix signe apareix justament a diversos temples, un dels quals és la catedral de Santa Anna de Las Palmas, que. és on apareixen igualment els signes a què tot seguit ens referirem. El trobem també al temple cistercenc d'Altra, i la representació de l'alfa, l'omega i el rombe a Santa Maria de Veruela (Zaragoza), entre molts altres temples. En el mateix, a part del rombe, hi troben l'alfa i l'omega, és a dir, el principi i el fi de tota cosa i de tot ésser tal i com abans he avançat.

Cal afegir que a part dels temples citats, on a l'igual que al nostre temple de Santa Maria apareix aquest signe, aquest és una constant que apareix i queda inventariat en diversos temples i construccions, tant de l'estat espanyol com de l'estranger. Altre significat simbòlic que s'ha donat a aquest signe ha estat precisament el d'identificar-lo amb el signe de Maria, ja que en ell trobem delimitades les lletres 'A', 'V' i la 'M', i el seu significat és el d''Ave Maria'.

'L'esvàstica'

Ja fa algun temps la premsa diària i diversos informatius de televisió és van fer ressò d'una polèmica ocasionada per una petició que diversos grups havien fet per tal que la creu gamada o esvàstica fos retirada i exclosa de qualsevol lloc on figurés i, no solament això sinó que, fins i tot, es va sol·licitar que es fes una declaració de principis del seu rebuig general, prohibint fins i tot la seva exhibició. Costa poc deduir que aquesta iniciativa va ser motivada per la significació i identificació d'aquella creu amb un dels personatges mes nefastos de la història recent com va ser Adolf Hitler, i la utilització d'aquella creu com a símbol del seu temible i terrible exèrcit.

L'esvàstica o creu gamada

Davant d'aquella sol·licitud, òbviament, van reaccionar diversos grups religiosos, fonamentalment budistes, que van justificar que aquella creu i al seu significat i simbolisme res té a veure amb la seva utilització pels nazis i que, antigament, molts segles abans que la mateixa es fes popular per l'exèrcit alemany, ja figurava en diversos relleus i escultures religioses, amb un significat profund per la seva simbologia. Efectivament, la creu esmentada la trobem a bona part de la cultura indo-europea i fins i tot a la cultura precolombina en bona part del continent americà, i tot sense oblidar que l'esvàstica és uns dels símbols més antics i de profund significat místic, Es troba fins i tot reproduïda en moltes representacions de Buda figurant al centre del seu cor, i la trobem també a la cultura basca com a representació solar de la deessa màxima de l'antiga religió basca. Conseqüentment, l'esvàstica o creu gamada res té a veure amb el totalitarisme i el nazisme, ja que com vinc repetint, és un signe solar i celeste que va estar portat a diverses cultures, i va arribar fins i tot a Roma i al cristianisme, que igualment la va utilitzar com un signe místic de profund significat.

Doncs bé, la representació d'aquesta creu, l'esvàstica o creu gamada, la trobem a la nostra església parroquial de Santa Maria, no pas com un signe per adorar posat en un lloc preeminent sinó com a representació d'allò que segurament pot ser un signe lapidari o senyal utilitzat pels constructors de la Parròquia.

Efectivament, el 'signe' de l'esvàstica el trobem també a la capella coneguda actualment com capella de Nostra Senyora del Pilar. Concretament, la creu o signe en qüestió el localitzem a l'alçada del rostre a la paret de la mà dreta d'aquesta capella, tot mirant l'altar de nostra senyora del Pilar i que reprodueixo en aquest escrit.

Com podem observar, es tracta sens dubte d'una creu gamada o esvàstica, perfectament tallada a la pedra amb relleu, i respecte de la mateixa caldria destacar tres fets: el primer és que és l'única representació que n'he trobat a la Parròquia de Santa Maria després d'un minuciós examen dels signes existents, si bé cal dir que no necessàriament pot ser l'única representació, ja que es pot trobar gravada en altres blocs de pedres de la part superior de la Parròquia, i que per raons òbvies no hem pogut comprovar al ser difícil l'accés, o bé fins i tot es podria trobar en la part no vista o coberta dels blocs de pedra de la fàbrica de l'església, i que per tant no és visible. Aquest fet de ser, segons sembla, una sola representació del mateix, és prou significativa a Santa Maria, ja que és un dels pocs signes que hem trobat que es reprodueixen o que han estat gravats solament un cop. Efectivament, Santa Maria es un temple ric en signes de picapedrer i la majoria dels que trobem es van reproduint al llarg dels diversos blocs de pedra de l'edifici i en diversos llocs del mateix, a diferència, com dic, d'aquesta creu gamada o esvàstica.

El segon fet a destacar és que aquest signe, com podem apreciar a la fotografia que reprodueixo, sembla estar emmarcat, per dir-ho d'alguna manera, en un quadre discontinu, com si es volgués destacar l'esvàstica, fet que en un principi em va fer pensar que fins i tot es podria tractar simplement d'un 'grafit' amb relleu fet per algú en qualsevol moment, i per tant, originàriament sense cap valor simbòlic pròpiament dit, però he de descartar finalment aquesta possibilitat per la simple raó que la mateixa creu gamada emmarcada tal i com apareix a Santa Maria, apareix a la catedral d'Estrasburg com un signe de picapedrer a destacar en la mateixa. Efectivament apareix la mateixa creu amb la mateixa orientació dels seus braços i emmarcada de manera quasi idèntica a la de Santa Maria. Des del punt de vista simbòlic representa la immortalitat.

El tercer fet és que aquesta creu, a l'igual que l'esvàstica de Santa Maria de las Palmas, té els braços curts, és a dir, és una creu esvàstica anomenada 'levogira', de tal manera que sembla no tenir res a veure el referit símbol nazi, que era una creu gamada o esvàstica 'dextrogira', fet que segons l'autor citat anteriorment, l'identifica amb la creu potençada de Jerusalem, l'antic regne cristià a l'època de les Croades, si bé caldria trobar una altra creu igual amb els braços en sentit contrari, que seria la suma de les dues la representació de l'esmentada creu, de tal manera que a l'haver-hi solament una creu d'aquestes, segons l'autor citat, el seu significat simbòlic queda desmillorat.

'La pota d'oca'. Els cagots i Santa Magdalena

El secret dels constructors, i més concretament el dels que estan relacionats amb l'orde del Temple, es troba lligat a un poble misteriós i en gran mesura desconegut per als historiadors anomenat cagots. Els cagots o 'agotes', estaven instal·lats a les comarques pirenaiques. Eren una població segregada de la resta. Sovint vivien en cabanyes situades en llocs aïllats del nucli urbà i mai, sota cap mena d'excusa, es barrejaven amb l'altra gent, fins i tot a l'església estaven apartats de la resta de la gent i tenien fins i tot reservada una entrada només per a ells i piques d'aigua beneïda només per al seu ús exclusiu i, sembla ser, que tot aquest misteri era degut a que els cagots eren leprosos, de tal manera que fins i tot va ser precís, per protegir millor la població, fer-los reconèixer de lluny mitjançant un signe distintiu. Aquest signe va ser una pota d'ànec -oca- de roba vermella que duien cosida a l'espatlla. Sigui com sigui, el cert és que els cagots es van caracteritzar fonamentalment pel seu ofici, concretament el de constructors, i mes concretament el de fusters, del qual n'eren uns veritables experts i especialistes en l'ús i el treball de la fusta, de tal manera que van intervenir en la majoria de construccions de catedrals i temples gòtics, precisament per la connexió existent i que abans esmentava, amb els cavallers del Temple.

Dit això, solament em queda intentar demostrar l'existència i intervenció dels cagots en la construcció tant del temple de Santa Maria com en altres construccions de la nostra ciutat, i crec que ho puc fer com tot seguit explico.

En primer lloc, no és cap descobriment assenyalar que veritables experts a fer bastides de fusta van intervenir ai temple de Santa Maria com ho demostren les voltes i l'altura del mateix temple, i que per tant, era necessari construir grans bastides de fusta per suportar els pes de les pedres en la construcció de voltes, parets i columnes. Resulta ser que els cagots, tal i com he dit, restaven aïllats de la població, presumiblement per estar infectats de lepra, encara que recents estudis afirmen que podia tractar-se en molts casos simplement de psoriasi, però sigui com sigui, a la nostra ciutat consta l'existència de l'anomenat hospital de leprosos que estava situat just al costat on avui es troben les runes de la capella de Santa Magdalena, la qual a la vegada es troba molt a prop de la capella rodona de Sant Pere el Gros.

Aquest hospital de leprosos esta perfectament documentat. Aïllat de la població per raons òbvies, es va construir just al seu costat una capella consagrada a Santa Magdalena, i és respecte a aquesta santa on trobem l'altra coincidència amb els cagots digna de destacar, que és que els cagots tenien per patrona precisament a santa Magdalena, i les capelles que construïen les consagraven a aquesta santa, de tal manera que crec que l'existència d'aquesta capella i la dedicació de la mateixa a aquella santa no és casual. Per altre costat, existeixen altres elements i fets que ens ajuden a fer aquesta afirmació.

Ens referim a les afirmacions fetes per Joan Tous (Miscel·lània cerverina, núm. 1) quan diu, a propòsit dels signes dels pedra-piquers de Santa Magdalena que: "...l'obra va ser realitzada amb molt poc temps... que la meitat dels signes anotats ja els trobem en la construcció del temple major de Santa Maria... que els blocs de Santa Magdalena procedeixen  d'altres  monuments més antics...", de tal manera que si les pedres de la construcció d'aquella capella van estar aprofitades d'altres construccions em fa pensar que els cagots, que de ben segur estaven a Cervera contractats per intervenir en les diferents construccions que es feien en aquell moment, i entre elles l'església de Santa Maria, residien a l'hospital de leprosos d'aquella contrada, i es allí on van voler i on van fer obres en una petita capella existent, i que van consagrar a la seva patrona Maria Magdalena, i en el mateix, com he dit, van fer servir els seus coneixements i a la vegada van utilitzar pedres de diferents construccions en les quals intervenien ja comprant-les o ja simplement agafant-les de restes que no es feien servir. En aquest sentit cal recordar que tal i com ens diu Duran i Sanpere, l'església de Santa Magdalena, tal i com és ara, revela una obra de les darreres dècades del segle XIV, època en què, segons la majoria d'autors, va ser començada l'obra gòtica del temple de Santa Maria.

Cal recordar, tal i com he avançat, que els cagots, per tal d'ésser distingits dels altres individus portaven cosida a la seva roba un signe consistent en una pota d'oca, i és aquest signe el que trobem a Santa Maria. També es diu que aquest signe té un significat iniciàtic degut a l'obsessió per l'aigua. Efectivament, els cagots sempre anaven mullant-se, ja que es deia que feien mala olor, i no oblidem que just al costat de Santa Magdalena i passa el torrent de Cervera, que temps ençà tenia força cabal.

Afegir respecte al significat simbòlic d'aquest signe que la mateixa creu adopta la forma de pota d'oca, de tal manera que els dos braços laterals formen una 'Y' i el pal del mig es prolonga fins a l'altura dels altres dos. Per a altres, la pota d'oca representa l'arbre de la vida, i per a la majoria és un símbol de reconeixement de les antigues fraternitats de constructors -empremtes de Déu com au celeste sobre la terra-.

Molt s'ha escrit del temple de Santa Maria, de les seves fases de construcció, dels mestres d'obra, dels materials i del seu estil, però poc sabem d'altres persones que necessàriament van intervenir-hi, com van ser els encarregats de fer les bastides de fusta, no solament per aixecar les altes parets del temple sinó per fer les estructures de fusta necessàries per recolzar i aixecar les grans voltes que aguantaven l'estructura de pedra i que es retiraven un cop consolidada la volta. Crec doncs, de ben segur, que els mestres especialistes fusters que van intervenir a Santa Maria eren cagots que van utilitzar els seus coneixements i van aportar la seva formació i experiència en la construcció de Santa Maria, i fins i tot algun que altre picapedrer va deixar gravat al temple la pota d'oca, és a dir, el signe distintiu d'aquells constructors.

'L'ouroborus' o la serp que es mossega la cua

L'ouroborus o serp que es mossega la cua és un signe de l'orde dels Templers, lligats, com he dit, a la construcció del grans temples i que apareix al temple de Santa Maria. L'ouroborus és el símbol de la naturalesa i de la vida en el seu continu retorn. Per a altres tractadistes, l'ouroborus representa la unió del mon real -la serp- amb el mon celeste -el cercle que forma al mossegar-se la cua-. És igualment la representació de l'equilibri pel fet d'engolir-se a si mateixa i recrear-se i regenerar-se. Es diu que per tal que la vida es manifesti, és necessària la mort, d'aquí que el símbol de l'ouroborus contingui significats oposats. És el principi i la fi. Una altra interpretació, en definitiva, de l'alfa i l'omega que abans he esmentat.

Representa l'equilibri, la dualitat, la saviesa i està intrínsecament relacionada amb el ying i el yang que tot seguit analitzem al trobar-lo igualment i clarament representat al temple de Santa Maria.

Apareix aquest signe, com dic, clarament gravat a Santa Maria. Perfectament detallat. Aquest cercle tan representat arreu significa l'origen de l'Univers. Té molt a veure amb l'ouroborus que hem vist abans, ja que en aquesta figura el principi i la fi també van units. Representa les dos meitats que convergeixen, és a dir, la positiva i la negativa, dos aspectes contraris que a la vegada es complementen i que amb la seva unió s'aconsegueix el principi de la vida. Cada meitat depèn de l'altra i mai es poden separar. Representa, en definitiva, l'equilibri constant i permanent. Naturalment no cal afegir que prou significat tenen en la cultura xinesa, que és on precisament aquest 'símbol' que reprodueixo en aquest escrit s'ha fet popular.

Dues representacions de l'ouroborus
al temple de Santa Maria

A Santa Maria aquest signe apareix justament també a la columna on trobem l'ouroborus i la pota d'oca. De ben segur que els picapedrers van reflectir aquest signe a Santa Maria i justament en aquesta columna inclinada de la part darrera del temple no de manera casual, sinó, potser, per advertir i per desitjar un equilibri i una unió en la construcció feta, i molt té a veure el fet que aparegui aquest signe localitzat en aquesta columna de la part final de Santa Maria, justament la que dona a l'entrada de la capella del Santíssim Sagrament, ja que és aquesta columna, juntament a la qual li és paral·lela, que tenen una inclinació que no passa pas desapercebuda en comparació a les altres columnes del temple.

Ouroborus alat representat en una làpida del nostre cementiri

Respecte a aquesta inclinació s'ha dit que pot ser deguda tant a defectes de construcció com al fet que la base i fonaments de les mateixes es van malmetre al fer-hi enterraments. El cert, però, és que malgrat que els enterraments hi són, tal i com va reflectir l'arquitecte Tomàs Soler en el seu informe pericial l'any 1806, a propòsit de les obres de reedificació del temple, és mes cert que en altres temples gòtics tan majestuosos com el de Santa Maria, hem trobat aquesta peculiaritat de les columnes inclinades com un element arquitectònic fet a propòsit, buscant un equilibri de forces en la construcció i a les quals s'hi dona un determinat significat simbòlic.

Aquest també podria ser el cas i la justificació de les columnes inclinades del temple de Santa Maria.

El ying i el yang a Santa Maria

Per tot, doncs, queda clar que d'acord amb tot el que acabo de dir, els signes dels picapedrers no són simples marques per tal d'acreditar els seus treballs. Tenen significats més profunds. Significats simbòlics concrets i precisos, fixats per mestres picapedrers a qui s'havia transmès l'art sagrat. De la mateixa manera i seguint altres opinions, aquests signes igualment indicaven l'ordre en la construcció del temple, de tal manera que els signes, diferents aparentment uns dels altres, estan tots ells connectats i relacionats entre si, indicant, per exemple, mesures, fases de construcció i execució de l'obra. Precisament aquesta relació i comunicació dels signes la podem veure a Santa Maria, on determinats signes situats en diferents llocs i en blocs de diferents parets allunyades unes de les altres, tenen una evident i clara relació i connexió entre ells. En aquest sentit reprodueixo, seguint autors citats, una sèrie de signes del temple de Santa Maria situats en diferents llocs al llarg de les seves parets, que en certa manera demostren la seva connexió i, conseqüentment, els mateixos eren no solament per identificar els blocs de pedra sinó també per detallar on s'havien de situar exactament a mesura que avançava la construcció del temple. És fàcil fer l'exercici de l'evolució d'un d'aquests signes per tal d'arribar a un altre, tot passant per una sèrie. Cadascun d'aquest signes es trobem representats al temple de Santa Maria i en altres construccions de Cervera, com és, a part de les citades al llarg d'aquest escrit, als blocs de pedra que estan situats a la base de la façana de la casa que hi ha tot just davant de l'església de l'hospital Berenguer de Castelltort.

Acerca de Ramón Mª Xuclà i Comas ver su trabajo dedicado a la Masonería en Cervera.

Una versión castellana del presente artículo, así como del anterior, se ha publicado al mismo tiempo en esta página masónica de nuestro anillo telemático.